Hi ha ocasions en què la fidelitat a la cruesa dels fets i a la veritat passen per damunt de la correcció acadèmica. A la pel·lícula Salvador (2006), de Manuel Huerga, Daniel Brühl etziba un «quina putada!» monumental, just abans de morir.
A l’acte de Commemoració del 50è aniversari de l’execució de Salvador Puig Antich, que va tenir lloc a l’Institut d’Estudis Catalans (IEC) el 26 de febrer passat, la interjecció es va repetir unes quantes vegades. I no només perquè Huerga va oferir una versió condensada dels moments més importants del film, sinó perquè el record i l’emoció ho demanaven, perquè «és sanador», va dir la germana de l’anarquista antifeixista, Mercè Puig Antich, perquè «tenim l’obligació de qüestionar-nos l’estat de les coses... perquè el dret a la revolta no és només un dret, sinó una obligació», va afegir el director de cinema.
L’acte, presentat per Jaume Sobrequés, president de la Societat Catalana d’Estudis Històrics i director del Centre d’Història Contemporània de Catalunya, i conduït per Alfons Aragoneses, director general de Memòria Democràtica del Departament de Justícia, Drets i Memòria de la Generalitat de Catalunya, va començar amb la confessió de Josep M. Solé i Sabaté: «És el primer cop que parlo d’això en públic», va reconèixer el catedràtic emèrit de la Universitat Autònoma de Barcelona.
Solé va explicar què era el MIL (Movimiento Ibérico de Liberación) i com va morir el seu cosí Oriol Solé, que en formava part. «Deien que eren uns eixelebrats, però si tots haguéssim estat com ells, no haguérem tingut tants anys d’opressió franquista», va esplaiar-se.
L’advocada i periodista Magda Oranich, que va defensar Puig Antich, va aportar-hi el punt de vista jurídic: «El judici va ser una pantomima. Totes les proves van ser denegades perquè se’l volien carregar. Va ser injust fins i tot amb la mateixa legislació franquista», va remarcar. «El pitjor, com a jurista, és pensar que es podia executar algú fins i tot quan hi havia la sospita fonamentada que el tret no havia sortit de la seva arma».
La història és coneguda. A Salvador Puig Antich (Barcelona, 1948-1974) se’l va acusar d’assassinat i se’l va jutjar sense garanties per a condemnar-lo a mort perquè el 25 de setembre de 1973, quan estava reunit amb militants del MIL en un bar de la cantonada del carrer Girona i Consell de Cent de Barcelona, es va produir un tiroteig amb la policia en què Puig Antich va resultar ferit i un agent va morir. El 2 de març de 1974, va ser executat amb el mètode del garrot vil, que és «l’última humiliació que se li pot fer a un executat», va puntualitzar Oranich. «La Constitució de 1978, amb tots els seus defectes, va prohibir la pena de mort» i, avui dia, a la Unió Europea, tots els estats es comprometen que ningú no pot ser condemnat a mort ni executat.
«Són temps que no han de tornar», va concloure l’advocada. «Però són temps i una història que no s’ha d’oblidar», va continuar Mercè Puig Antich. «I, en aquest sentit, la justícia hauria de poder-hi fer alguna cosa», va reclamar. «No només per a revisar el nostre judici, sinó tots els judicis franquistes».
Alfons Aragoneses va cloure l’acte reivindicant que es cuidi la memòria de la lluita contra la repressió i que es faci arribar a les generacions més joves.
El cantautor Joan Isaac hi va posar la nota musical final amb la interpretació de la cançó A Margalida, un al·legat contra la pena de mort dedicat a Salvador Puig Antich a través de la darrera parella, Margalida Bover (Felanitx, 1953), que ha dit més d’un cop que no ho ha superat mai, però que això l’ha ensenyat a ser «millor persona o la persona que havia de ser».